En una de les cartes que sant Pau escriu, precisament la que dirigeix a Titus, un company seu, provablement batejat per ell, home emprenedor i de capacitat conciliadora. Sant Pau li recorda que “Jesús s’ha entregat a si mateix per nosaltres, per rescatar-nos de tota maldat i purificar-nos, perquè siguem el seu poble, la seva heretat preferida, un poble apassionat per fer el bé” (Tim 2,14).
Són múltiples les referències a la bondat al llarg de l’Escriptura, probablement la més vinculada és la categoria de santedat, tot i que cal no confondre-les del tot.
Perquè en faig referència a l’editorial d’aquest mes? Doncs per una raó ben concreta, fa temps que reflexionem sobre la necessitat de treballar com a Parròquia per acostar als homes i dones de Montblanc a Crist i fer de la Parròquia una família, casa i escola de Comunió. En aquesta línia hem orientar tota la nostra vida pastoral al llarg d’aquest curs. Però crec que hi ha quelcom que ens cal aprofundir una mica més. I és el següent: no hi ha vida apostòlica sense “passió” i sense reconeixement intern del cor que allò que fem “fa bé”.
M’explico una mica més. La passió és la força motora, la dinàmica interna que brolla de l’Esperit, i que em fa sortir de mi mateix; transcendeix la meva pròpia individualitat i m’obre a la realitat de l’altre, patint amb ell. Estar apassionat per quelcom és sortir del jo egocèntric per entrar en el nosaltres actiu. Un exemple d’això l’il·lustra el Papa Francesc quan diu: “sortim, sortim a oferir la vida nova de Jesucrist”. Aquesta reiteració expressa aquest apassionament que us parlo. I afegeix: “m’estimo més una Església accidentada, ferida i tacada per haver sortit al carrer, que no pas una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats” continua (EG 49). Estimats podem voler moltes coses, ens pot agradar una altre Parròquia, una altre Església, un altre poble, una altre família, un altre món, però si no hi posem passió…. si no sortim, sinó ho concretem en actes, la deliberació no és suficient (cf. La vida cristiana; G. Mora; FTC p.243) i la vida s’asseca.
I en segon lloc, tot i que miraré d’explicar-me més el proper mes, aquesta passió no només necessita de la voluntat pròpia, i de l’Esperit Sant, també d’un horitzó que l’impulsi. “L’amor del Crist ens empeny” ens diu sant Pau (2Co 5,14), un amor que ens fa reconèixer que “fer el bé” és el motiu pel qual fem les coses. Fer el bé és bo, disculpeu-me la simplicitat, però crec necessari novament reiterar-ho.
Posar el bé com a principi concret de la nostra vida és necessari pel discerniment de les nostres accions. Cal buscar el bé sempre, no som un poble del mal menor, sinó del bé major possible. Aquest és l’horitzó! Ens hauremde preguntar quin és el bé major, certament, però sempre hem d’escollir el bé! Hi continuarem pensant.
Mn. Simó Gras i Solé
el vostre Plebà