Darrerament he escoltat amb més intensitat l’expressió «cristianofòbia» per definir les mostres de rebuig i d’odi cap allò que representa la fe, l’Església, els creients, els capellans, els bisbes,… i faig aquesta corrua de receptors ja que crec que el rebuig no és tant a una idea concreta i definida sinó a una nuvolosa de conceptes que fan olor a Església i jerarquia eclesiàstica. Us he de dir que aquesta expressió sempre m’ha provocat una certa incomoditat perquè m’ha semblat molt gruixuda en aquest temps i a les nostres latituds. Amb tot, hi he pensat especialment veient la voràgine de comentaris de menyspreu de tertulians, actors, periodistes, polítics, telenotícies,…en motiu de la «Missa de la Sagrada Família» que ha estat l’excusa perfecte per fer llenya de l’arbre caigut.
Qui poc o molt usa l’expressió «cristianofòbia» normalment ho fa com a defensa en front d’atacs, ridiculitzacions, exageracions o falsedats que s’escriuen o s’opinen amb relació a l’experiència religiosa cristiana. Especialment per part de persones a qui tot allò que faci olor d’«els catòlics» els porta a perdre la temprança, fent bandera d’una racionalitat que crec molt limitada. Uns «opinadors» a qui els fa urticària tot el que fa referència a l’Església, en canvi amb vehemència denuncien la «islamofòbia» en defensa de l’experiència religiosa islàmica (cosa que està bé), i ells mateixos queden fascinats per tota religiositat que tingui perfums orientals i doten d’atributs religiosos l’experiència cultural.
Davant aquesta situació que percebo majoritària en l’orbita cultural, social i política del nostre país, em pregunto: no vivim a Catalunya una creixent cristianofòbia maquillada? No hem d’oblidar que l’experiència religiosa més perseguida, amb més persones vexades i assassinades en nom de la fe és la comunitat cristiana d’arreu del món. Amb dades a la mà no hi ha cap religió en aquest moment més perseguida al planeta que el cristianisme.
Perquè amb la vivència de la fe dels cristians tot si val? Si mai ho heu preguntat segur que acabeu parlant del dictador Franco, de la riqueses del Vaticà, de que tots els capellans són uns pederastes, d’errors, pecats, mitjes veritats i mentides, i després d’intentar contrarestar-ho amb arguments més o menys amplis i temporals segur que ho heu donat per inútil. Perquè el totum revolutum que es fa amb l’Església no el faran mai amb cap altre entitat o institució, sigui religiosa o civil. Per exemple, no diran que la democràcia és dolenta perquè hi han hagut corruptes; no diran que l’islam s’ha d’acabar perquè tinguin problemes en el seu interior; no diran que moltes institucions i privats no paguen IBI perquè hi ha un llei que els empara, una mateixa llei que inclou al patrimoni cultural i social de l’Església; no diran mai que hi ha entitats que haurien de desaparèixer pels seus errors del passat, però l’Església sí. I no diran mai el que l’Església fa en bé del patrimoni, la cultura, els exclosos, els avis, l’educació,… en canvi el dit a l’ull de qualsevol patinada,…sempre!
Observant aquest embat de les nostres elits d’opinadors, lliure pensadors de twitter i mesells de partits, potser sí que ja podem parlar que hi ha una cristianofòbia capil·laritzada i militant en capes de la població de casa nostra. Benvolguts, arribar a aquesta constatació, tot i que dolorosa, paradoxalment com a cristians crec que ens ha de portar a la pau, a la magnanimitat i a la fermesa. Hem de mirar d’evitar el perill de guetizació que vol identificar-nos en un únic espectre sociopolític. Hi som, tenim dret a ser-hi i cal que exercim el nostre ser ciutadà com a cristians. Molt sovint ens podem sentir en terra de ningú a casa nostra, per això ens cal alçar la veu del que som de forma prepositiva, temperada, però alhora ferma, argumentada i clara. Aquest és el testimoni de Nadal. «La Paraula s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres» cf. Jn,1
Un sant Nadal!
Mn. Simó Gras i Solé
Plebà de Montblanc