Com podem ajudar a la cultura? Aquesta és una pregunta que també ens hem de fer com a Església aquets dies de pandèmia. I no només amb el món de la cultura, també com podem ajudar a la restauració, com podem ajudar als centres d’estètica, com podem ajudar a…
Les crítiques que hem rebut aquest dies en motiu de la beatificació passada a la Sagrada Família m’han entristit, i no perquè ens haguem equivocat fent-la, això no passa res, tothom, també l’Església, ens podem equivocar fins i tot quan apliquem la llei. El problema és que, amb la major bona fe, hem manifestat una falta d’empatia amb el sofriment dels nostres conciutadans. Davant el rebombori molts cristians s’han embrancat a defensar la celebració amb termes legals quan el problema era de fraternitat! El Papa Pau VI deia que estem cridats a ser «mestres en humanitat», i el Concili Vaticà II parlava de fer-nos nostres les alegries i les angoixes del món. Aquesta vegada hem patinat. Ens fa bé reconèixer-ho com ha fet l’Arquebisbat de Barcelona i això l’honora.
A l’homilia d’aquest diumenge passat ens preguntàvem que en quedaria d’aquesta pandèmia, i el que el Papa ens ha demanat a la seva última encíclica és que en quedi una major fraternitat global. La teòrica la tenim i ben travada, clara i profunda. Per tant el que cal que reflexionem a fons és com a institució, i per tant també la nostra parròquia (a part de ser una comunitat també som una institució) què estem fent i què hauríem de fer per créixer en fraternitat amb les altres institucions i col·lectius amb qui convivim. Res pot substituir la importància del tu a tu personal i inaudible, cap dubte, però també cal saber trobar mecanismes d’empatia, solidaritat, col·laboració i per tant fraternitat com a Església.
Per tant ens hem de preguntar com a institució, en el taulell d’una societat plural, què podem fem per ajudar al món de la cultura, al món de la restauració, al món dels petits establiments, al món dels serveis assistencials, al món…?
Cal que no perdem de vista que no som autosuficients, ens necessitem tots! Què seria de la litúrgia sense la cultura (música, audiovisuals,…), i les nostres converses d’acompanyament sense les cafeteries, i els nostres avis sense els qui els cuiden a les residències, i els nostres malalts sense metges i infermeres, i… sense…. ens han de veure com a mínim propers, sincerament al costat.
I diré més, també ens necessiten ells a nosaltres. Els «móns» necessiten del nostre testimoni de fraternitat i el nostre lideratge moral. Som l’Esglèsia catòlica a Catalunya, a Montblanc…, som un més però no un qualsevol! Crec fermament que la nostra societat necessita d’una institució forta que alci la bandera de la fraternitat, la caritat, l’esperança i la fe. No podem deixar el nostre país orfe del nervi que l’ha estructurat i fet créixer! Ens ho hem de creure i treballar perquè sigui així! Personalment però també com a institució. Som-hi!!!!
Mn. Simó Gras i Solé
Plebà de Montblanc