L’allioli i l’Església

Una de les salses més nostrades és l’allioli, amb pocs i senzills ingredients té la capacitat de generar un experiència gastronòmica intensa i gustosa que no deixa indiferent a ningú. No té massa secret la seva elaboració però si que necessita d’una certa tècnica, una mica de traça i un polsim de paciència. Tot és ben senzill però reclama els cinc sentits si us passeu amb la quantitat de l’oli… se us pot negar. Si feu moviments estranys amb la mà de morter….se us negarà. Si deixeu de remenar durant molta estona…se us negarà. Si el mireu malament…se us negarà !!! si….!!!Podeu pensar què m’empatollo parlant de l’allioli. Però com d’un allioli negat em sembla la situació que vivim i ho dic pensant especialment amb l’Església. Si la comparació la fes amb la societat potser hauria utilitzat la imatge dels caragols a la llauna, i pensant amb la situació política potser haguera sigut més encertat parlar d’arengades salades.

Perquè dic doncs que em sembla que vivim un moment similar a un allioli negat. Doncs perquè el nostre ser és ben senzill, els ingredients els tenim, els estris també, sabem la recepta, i doncs…què està passant que se’ns nega la salsa?

El Papa Francesc ha advertit més d’una vegada del perill de l’accídia en l’Església. El diccionari de la llengua catalana defineix l’accídia com a peresa, inèrcia, lentitud en els actes de la vida, manca d’interès i de gust vers les coses espirituals. Ja en la seva primera exhortació apostòlica sobre la Joia de l’Evangeli (Evangelii gaudium) en parlava referint-se a l’acció pastoral de l’Església. També en parlava a l’exhortació sobre la santedat (Gaudete et exsultate) indicant que la cultura actual té riscos i límits que es manifesten a través de l’ansietat nerviosa i violenta; la negativitat i la tristesa; l’accídia còmoda, consumista i egoista; i l’individualisme i les falses espiritualitats. Però quan hi ha posat més l’accent ha estat en la carta que va dirigir als mossèns del món l’any 2019 i deia: voldria assenyalar l’accídia com l’actitud subtil, perillosa i la més nociva per als qui volem servir al Senyor perquè sembra desànim, orfandat i condueix a la desesperació. Desil·lusionats amb la realitat, amb l’Església o amb nosaltres mateixos, podem viure la temptació d’apegar-nos a una melangiosa tristesa, que els pares d’Orient anomenaven accídia.

Aquesta tristesa porta a l’addicció i condueix gradualment a la naturalització del mal i a la injustícia amb el tènue murmuri del «sempre s’ha fet així». Tristesa que torna estèril tot intent de transformació i conversió propagant ressentiment i animositat. «Aquesta no és l’opció d’una vida digna i plena, aquest no és el desig de Déu per a nosaltres, aquesta no és la vida en l’Esperit que brolla del cor de Crist ressuscitat» i per a la qual vam ser cridats. 

També el nostre Arquebisbe si referia a la carta dominical del 21/11/2019 dient: els Pares antics parlaven sovint de l’accídia o tristesa, de la pesantor d’esperit que fa viure malament allò que es fa com si fos una càrrega insuportable. En certs moments de la vida s’apodera de nosaltres una insatisfacció generalitzada, com si tot el que fem per la causa de l’Evangeli no tingués massa sentit. Llavors ens desinflem i ens abandonem; i la primera a ressentir-se’n és la qualitat espiritual de la nostra pregària: preguem poc i malament, a corre-cuita, amb precipitació, o acabem no pregant. Les causes d’allò que podríem anomenar «tristesa invasiva» poden ser moltes, i tenen a veure amb les dificultats de la mateixa vida. Aleshores cal reaccionar reprenent l’entusiasme del dinamisme apostòlic. No podem viure en la tebiesa, perquè acabaríem en la fredor. El descens de temperatura espiritual, indicat per un sentiment difús de tristesa i incomoditat, demana un retorn al Senyor. Si esperem massa o si no li donem importància, acabarem lluny de la joia de l’Evangeli!

Benvolguts, si això estava escrit en temps de no pandèmia, em sembla més que evident que la situació actual ha accelerat aquest procés d’accídia espiritual que està «negant» la vida de l’Església. I no hi ha res a fer? A casa, mon tiet sempre és qui té la traça de remuntar un allioli que està negant-se. I com ho fa? agafant la mà de morter amb voluntat, esforç i manya. 

Estimats, no és senzill el moment eclesial, i ser-ne conscients no és suficient, cal la voluntat d’acció, l’esforç de posar-hi tots els recursos humans i materials identificant els talents de cadascú i potenciant-los, i la manya per no encantar-se alhora de aplicar estratègies i no només planificar-les i valorar-les. I per aquest procés, és insubstituible qui té la mà de morter, com la fa girar i com hi va abocant l’oli.

Benvolguts estem a mig curs, d’un curs per oblidar o per aprofitar. Si al principi de la pandèmia ens vam conjurar en l’esperança per fer front a la crisi global, si al cap d’uns mesos parlàvem de conjurar-nos en la caritat per fer front a la crisis humanitària, ara caldrà conjurar-nos en la fe per fer front a l’accídia eclesial.

Qui té la mà del morter?

 

Mn. Simó Gras i Solé

Plebà de Montblanc