La vida parroquial no és aliena a la vida dels seus membres, i per tant, no som aliens als debats politico-socials que ens arriben. A ningú se li escapa que la paraula «llibertat» ha tornat amb força a les nostres converses, fent bona la convicció antropològica que l’experiència de la llibertat es troba al moll de l’os de la nostra condició humana, i és un terme mai suficientment aprofundit i viscut.
La teologia, com a coneixement sobre el saber de Déu, ha tingut des de sempre un gran interès en aprofundir en la llibertat, i especialment des de la teologia moral, és a dir, des de la branca del coneixement de Déu que es pregunta com aquest saber il·lumina el comportament humà.
La teologia situa la llibertat en el misteri de Déu i l’home. En aquesta línia ens recorda que hem de vetllar per no caure en concepcions reductives de l’ésser humà, marcades per formes ideològiques difuses, i que busquen reduir a l’humà a una absoluta individualitat o com un element funcional d’un sistema. Sant Joan Pau II afirmava que cal entendre l’home “en la plena veritat de la seva existència, del seu ésser personal i alhora del seu ésser comunitari i social”1. Des d’aquesta perspectiva cal parlar de l’home com a ésser responsablement lliure.
I és per això que la reflexió sobre la llibertat no ens és aliena als cristians, tot el contrari, ens pertoca aprofundir-hi per poder donar raó certa de la nostra esperança.
Com he dit, la llibertat és un element propi de l’existència humana, d’aquí rau el seu gran valor i necessària protecció. “Cada ésser humà existeix com a ésser únic i irrepetible, existeix com un “jo” capaç d’autocomprendre’s, d’autoposseir-se, d’autodeterminar-se.”2 Tanmateix la llibertat no és un element absolut com així si ho és la persona “la intel·ligència, la consciència i la llibertat no defineixen la persona, sinó que és la persona que està a la base dels actes d’intel·ligència, de consciència i de llibertat: aquests actes fins i tot poden faltar, sense que per això l’home deixi de ser persona”2. En nom de la llibertat ningú pot menysprear o eliminar l’existència d’una altre persona. Així afirmem que l’exercici de la llibertat implica la referència a una llei moral natural, de caràcter universal, que precedeix i reuneix tots els drets i deures humans. La llibertat no està per sobre de la dignitat humana, la veritat i la bondat. Per tant, sí, la llibertat té límits, i totes les expressions de la llibertat, siguin d’opinió, legislativa, judicial, religiosa, artística o de qualsevol altre índole tenen límits. Afirmar això no és menysvalorar la llibertat, tot el contrari, acceptar-ho és reconèixer la llibertat en la seva justa, plena i veritable dimensió.3 Calumniar, enganyar, robar, maltractar, denigrar, ferir, falsejar, abusar, mentir,… no poden ser mai verbs que quedin emparats per la paraula «llibertat».
Benvolguts, la llibertat de l’home necessita ser alliberada com diu el Catecisme de l’Església Catòlica, i Jesucrist, de qui hem celebrat el seu Nadal aquests dies, ve a il·luminar-la i fer-la possible. Desitjo que en aquest temps convulsos esdevinguem ferms defensors de la llibertat, que es fonamenta en la veritat (la veritat que cal encara més ser il·luminada i defensada), discernint adequadament el que veiem i sentim. I que exercim amb fermesa i caritat la llibertat pròpia dels fills de Déu.
Mn. Simó Gras i Solé
el vostre Plebà.
- Joan Pau II, Carta encíclica Redemptor hominis, 14 (1979)
- Compendi de la doctrina social de l’Església n.131
- Cf. Joan Pau II, Carta encíclica Veritatis esplendor (1993)