Fa uns dies escoltava a la ràdio al president d’Òmnium cultural afirmant que no vol tenir ni odi ni rancor a aquells que pensen diferent a ell. I les seves paraules em van resultar balsàmiques tant per qui ho deia, com pel context que ho deia, com pel contingut de les mateixes. Em va venir al pensament la conversa que havia tingut uns dies abans amb un periodista que em comentava com l’incomodaven les pintades que hi ha a algunes parets de Catalunya que diuen: «ni oblit ni perdó». Aquesta mateixa incomoditat l’he sentida jo quan ho he escoltat proclamar o escriure. I m’ha semblat prou rellevant per convidar-vos a reflexionar-hi.
No és pot construir cap realitat sòlida si no és sobre els fonaments de la comprensió i la reconciliació. El diàleg no és un element instrumental sinó que és un element fonamental d’una societat. Com també ho és el perdó. I adquireixen tot el seu valor quan es posen al servei d’un bé més gran com pot ser el bé mateix, la llibertat, la dignitat o la fraternitat.
La vida és relació, no seré jo qui ho descobreixi, i la relació és conflicte, i el conflicte no violent sempre l’he vist com una dinàmica de vida i de creixement a valorar i aprendre a gestionar. Acostumo a desconfiar dels discursos de pau que exclouen el conflicte, ja que, o bé em semblen superficials, o amaguen una deixa autoritària volguda o enyorada. No hem de tenir por al conflicte que se sustenta en el respecte, la voluntat de bé i el desig de millora. Però el conflicte gestionat com una dinàmica positiva no s’improvisa. Cal educar en el conflicte seré i constructiu, en les eines que el regulen i el converteixen en un instrument eficaç de millora. Si no eduquem en la gestió del conflicte, aquest, es converteix en violència o resignació, que és una altre forma de violència.
El moment que vivim, social, eclesial i personal (crec que no m’equivoco si dic personal pensant en tots). És un moment de conflicte, que cal que visquem des del diàleg, voluntat de bé, perdó, sense odi ni rancor.
I deixeu-me reiterar, com he dit altres vegades, ja que em sembla molt important. Cal que no perdem de vista que en el procés de discerniment de la gestió de les nostres accions, i per tant, de la gestió dels conflictes, no s’ha de perdre mai de vista quin és l’horitzó que volem aconseguir. Si perdem l’ideal perdrem el nord. Si perdem el somni sens desdibuixarà el camí. Només podrem aconseguir que el conflicte sigui positiu si tenim clar que l’horitzó ha de ser el bé, la santedat, o qualsevol de les branques d’aquest fructuós arbre. Sense educar en l’ideal de santedat i de gràcia no és possible sostenir en el temps una vida sense odi ni rancor.
Mn. Simó Gras i Solé
Plebà de Montblanc