Amb una força que no es recordava en els anals del riu francolí, la nit del passat dimarts 22 d’octubre, dia de sant Joan Pau II, el riu francolí es va desbordar extraordinàriament fruit de la llevantada que va afectar al camp, a la Conca, a les Garrigues i a totes les muntanyes de Prades. Com si es tractés d’una gran onada, l’aigua es va emportar arbres, camps, marges, cases, negocis, vehicles, i tot el que es trobava. Amb especial esment i commoció per les persones que van morir a l’Espluga de Francolí, a Vilaverd i a Constantí.
Voldria tenir en primer lloc un record afectuós als pobles veïns de Vallclara, Vimbodí, L’Espluga, Vilaverd, Savallà que també han patit els estralls de l’aigua desbocada; i també als pobles afectats de les Garrigues i del Camp de Tarragona.
A Montblanc, la violència de l’aigua va damnificar fortament a veïns de la nostra Vila, membres de la nostra Parròquia, i en vull deixar constància al nostre Full com a mostra d’afecte cap a tots ells. Només ells saben el patiment d’aquelles hores, i la tristesa i dolor posteriors. La magnitud de la inundació ens ha deixat a tots estorats i tristos.
Com a Parròquia hem volgut manifestar el nostre suport a través de la fraternitat, de la pregària (missa especial dijous 24 d’octubre, i pregàries a totes les misses del cap de setmana i al Temps de Pregària del Santuari) i amb el toc de campanes a difunts de dijous a les 11 del matí, tot coincidint amb el dia de dol oficial.
Enmig de tanta foscor vull subratllar el caràcter resilient dels veïns més afectats i de tots en general. El comportament de les administracions públiques, dels serveis públics, dels voluntaris de protecció civil o d’altres associacions i voluntaris particulars. Tota una corrua de voluntats que fan excel·lir el rostre més digne de la nostra societat. N’hem d’estar contents i agraïts. Hi ha coses que no s’improvisen.
El divendres 25 d’octubre, a la missa de pregària pels damnificats que vam fer a Sant Miquel, deia que davant de les situacions de catàstrofe i mal, un sentiment de contradicció sovint ens estreny el cor. Com pot ser tanta destrucció? I es precisament aquest inconformisme en el dolor i el patiment de l’altre, aquest no voler-lo justificar o assumir sense més, el que ens fa sortir de nosaltres el testimoni més punyet de la nostra fe: estem creats per a la vida i per tant no ens conformem a acceptar les fatalitats: les combatem amb la doble arma de la fraternitat més generosa, i la de la intel·ligència més creativa per trobar mecanismes per pal·liar el dolor i per prevenir-lo. És la mateixa experiència de repulsa al mal que testimonia que estem fets per al bé. I és el bé el que volem i pel qual lluitem cada dia. És en moments així que més s’evidencia la nostra fe en el Déu de la vida i no en la mort, el Déu de l’esperança i no en la desesperança, el Déu de l’amor i no en l’individualisme, el Déu de l’eternitat i no en la caducitat de les coses. És en moments així que hom se n’adona de la potència de viure units a Jesucrist qui converteix les experiències de desfeta en explosions de vitalitat.
Ho desitjo per tots.
Amb tot el meu reconeixement i estima als veïns del barri de Santa Anna, i a tots els qui aquets dies heu sigut signes d’esperança.
el vostre Plebà.
Mn. Simó Gras i Solé