S’acosta el dia 8 de març, dia internacional de la dona (declarat per l’ONU el 1975), i en motiu d’aquesta diada he rebut des de diversos àmbits el manifest «Alcem la Veu» de la coordinadora de dones creients i feministes. Grup que té com a referent històric el Col·lectiu Dones a l’Església i que participa de la xarxa internacional Voices of Faith.
L’objectiu del manifest és reivindicar una Església on les veus de les dones participin, liderin i s’escoltin en igualtat de condicions que les dels homes. Treballar per una Església on tothom hi sigui reconegut com a casa i ocupi el lloc que Déu ha somniat per ell, no només és necessari sinó que hem de denunciar-ho i revertir-ho quan no sigui així. I aquesta convicció no ha de ser un eslògan sinó que s’ha de traduir en decisions concretes, també en el nostre àmbit d’Església local com és la Parròquia. Crec que com a Parròquia hi estem compromesos, i si hi ha algun àmbit en que no, cal que hi treballem més a fons, i tots junts.
Dit això, no vull deixar de dir, que sí bé em sento plenament compromès en que ningú se senti o estigui discriminat dins la nostra Parròquia, sigui per la raó que sigui, també penso que hem de dir, i tenir clar, que l’Església, si bé es constitueix com una realitat temporal i sociològica, i amb una estructura institucional, és per sobre de tot una realitat divina constituïda per Crist (cf. LG 8). I això que vol dir? Que la pregunta que ens hem de formular no és quina Església volem? o quina Església volen que siguem per ser acceptats al nostre país? sinó, Esperit què dius a l’Església? ¿Què vols que fem? ¿Com vols que siguem? Així mateix es va plantejar al Concili Tarraconense d’ara fa 25 anys. I això vol dir que no es pot moure res? No. I això vol dir que l’estructuració actual i les dinàmiques presents de l’Església són inamovibles, no. Tot el contrari. Si l’Esperit és viu, l’Església és viva. I per tant ens cal estar en un estat permanent d’escolta, i d’acció per assumir i aplicar el que l’Esperit Sant suscita al cor de l’Església. I l’Esperit parla a l’Església, no als capellans, sinó a tot el poble sant de Déu, com ens ho ha recordat l’Arquebisbe Joan en la seva primera exhortació pastoral «L’Esperit fa jove l’Església».1
En definitiva, en aquest editorial volia dir que la reivindicació dels drets i deures de les dones a l’Església és tasca de tots (i evidentment també en tots els àmbits socials) i hem d’agrair quan col·lectius eclesials es mobilitzen per recordar-nos-ho. Però voldria que no es perdés de vista que no som una realitat sociològica més, que no som una estructura de poder clàssica, que segurament ens assimilem més a una família que a una societat. Una família on tots hi estem compromesos i hi som necessaris. I a on tots ocupem rols complementaris i per tant diferents. Voldria que no fos la reivindicació dels drets i deures de les dones a l’Església una reivindicació de drets i deures individuals, sinó més aviat una dinàmica sincera d’aprofundiment eclesial d’allò que Déu a somniat pels seu poble. I això ho penso igual en totes les altres reivindicacions que es van esdevenint en el si de l’Església. Bon mes de març.
Mn. Simó Gras i Solé, plebà de Montblanc
1 La podeu trobar gratuïtament a la Plebania o a la sagristia de Sant Miquel. Us animo a llegir-la i a reflexionar-la.