L’autor de la carta als hebreus diu: «no tenim aquí la ciutat que durarà per sempre, busquem la que encara ha de venir» (cf.He 13,14). I son moltes les expressions de Jesús que ens recorden aquesta mateixa idea d’eternitat «No amuntegueu tresors aquí a la terra, reuniu tresors al cel» (cf. Mt 6,19-20).
D’aquí a pocs dies s’iniciarà el temps de Quaresma que com bé sabem és camí cap a la Pasqua. I serà un temps de crida a la conversió. Voldria fer notar que totes les crides a la conversió de l’Evangeli són per a la Vida! És a dir, busquen portar-nos a gaudir ja en el moment present de la vida plena per la qual ens ha creat Déu, i que té com desplegament l’eternitat.
Tenir ben present aquest principi evangèlic és necessari per encertar en els múltiples processos de discerniment que ens van acompanyant al llarg de la vida. Una perspectiva que només inclogui els anys de vida a la terra ens portarà a camins, que lluny de fer-nos créixer en virtuts, ens tenallaran amb innombrables temptacions.
Al nostre país, en breu, sorgirà el debat sobre l’eutanàsia. Serà un debat complex, molt complex, i per tant, necessitarà que excel·lim en la pràctica de les virtuts alhora d’opinar (ja que opinar, opinarem! sigui a la plaça o a casa). És obvi que aquestes quatre línies no poden desplegar aquest tema, però sí que voldria posar de relleu que molt sovint es confon la paraula eutanàsia amb mort digne. I no hauria de ser. Eutanàsia vol dir aquella acció o omissió que busca aconseguir la mort per evitar un dolor. Si és ajudat per un tercer s’anomena suïcidi assistit. En canvi per mort digne o ortotanàsia s’entèn, o s’hauria d’entendre, com aquella acció que a través de mitjans socials i terapèutics busca ajudar a ben morir a la persona, al seu temps, en pau i també sense dolor. Com veieu no és el mateix, un provoca i l’altre acompanya. Una altre paraula que sortirà en aquest debat serà la distanàsia o obstinació terapèutica que no és altre cosa que l’acció sanitària que busca, per tots els mitjans, la prolongació hipertrofiant del procés de morir. El que diem una prolongació desproporcionada de la vida. Tenir el Testament vital fet ajuda molt per evitar aquests casos. I per últim una expressió que diem poc, i que em sembla que practiquem molt, que és el silenci actiu davant de la mort. Parlar de la mort és el nou tabú, ni a aquells avis que es troben als últims moments de la vida sembla que els permetem parlar de la seva mort i els volem amagar allò que és obvi i pel qual cal preparar-se a viure.
Davant d’aquesta situació no hem de perdre de vista que estem creats per a la vida, però per una vida eterna! Des d’aquí cal que tinguem ben presents una sèrie de principis. Com és el principi de beneficència: mira de fer el bé i evita el mal. És a dir, sempre buscar protegir a la persona, evitar el dany, vetllar per la dignitat del malalt. I per tant, que estigui acompanyat, que sigui escoltat, que sigui respectat, que se sàpiga estimat, que estigui espiritualment assistit, i que medicament tingui aquells serveis que requereixi per ben viure el procés de la mort. Un altre principi és el de l’autonomia: una persona no deixa de ser persona pel fet d’estar en procés de mort imminent, i per tant té dret a la informació, i a la deliberació sobre el que viu i la manera com ho viu. I en tercer lloc el principi de justícia que equival a proporcionalitat i equitat en els mitjans tècnics i humans per viure aquest moment.
El Papa Benet deia a Deus caritas est: «cal aprendre a mirar l’altra persona no només amb els meus ulls i amb els meus sentiments, cal també mirar-lo des de la perspectiva de Jesucrist. En veure’l amb els ulls de Crist, puc donar-li la mirada d’amor que ell necessita» (18). Caldrà tenir-ho ben en compte en aquest debat i especialment quan ens toqui acompanyar en el procés de ben morir.
Mn. Simó Gras i Solé
Plebà de Montblanc