[:ca]
Fruit d’una conversa amb un germà prevere, una més de les múltiples converses que al llarg d’aquest mes de febrer he tingut amb companys mossèns o laics per compartir el moment que estem vivint com a Església (converses totes elles com a resposta a la necessitat de parlar, compartir, contrastar, que tenim tots aquests dies, tot fent aflorar la gran força terapèutica que té la fraternitat i la paraula). Durant la conversa em va citar el contingut d’un llibret que es diu Le peuple de Dieu dans la nuitdel teòleg franciscà Éloi Leclerc, que reflexiona sobre la situació de l’Església postconciliar de finals dels setanta, sobretot des de l’òptica francesa. Una Església que vivia en preocupació el fet de viure en un món on la seva presència havia deixat de ser hegemònica, una societat que s’articulava com una societat profana, on les institucions religioses estaven quedant al marge, i els creients se sentien sols, sense referents, en un món pluralista i una cultura agnòstica militant. Els dos vam convenir que hi havia grans paral·lels amb la situació actual i que el llibre oferia pistes interessants. A l’arribar a casa, vaig buscar aquest llibre perquè em sonava que el tenia, i sí, en la seva edició castellana El pueblo de Dios en la nochei novament l’he tornat a llegir (si ja l’havia llegit abans, perquè no sé ben bé com ha arribat a casa).
Perquè ho referencio tot això, doncs perquè la tesis del llibre no és altre que reconèixer que el moment que vivim és un moment de gran creativitat i oportunitat. Així compara, agafant una imatge de gran força, el moment present de l’Església amb el moment de l’exili del poble d’Israel. “El exilio del pueblo judío que siguió al desastre nacional del año 587 a.C. y que duro unos cincuenta años, supuso de hecho, para los creyentes de Israel, una larga travesía nocturna. Vivieron una nochetotal de sus Instituciones: monarquía, templo, sacerdotes, tierra prometida,… El pueblo elegido, deportado, dispersado en medio de pueblos paganos ya no sabia en quién confiar.
Silencio total de Yahvé”. I és en aquest moment que el poble d’Israel descobreix amb nova força que quan Déu calla a la història és quan cal estar més atent, ja que és l’hora que parla al cor. “La Palabra de Dios ya no podía descender de las alturas fulgurantes del Sinaí; tan solo podía emerger de las profundidades del corazón quebrantado «Me la llevaré al desierto, y allí le hablaré al corazón(Os 2,16)». A partir de la pobresa existencial de l’exili, els fills d’Israel van ser convidats a una regeneració i a redescobrir novament l’Aliança, una Aliança inscrita en el cor.
Estimats la Bíblia ens ofereix, a través d’uns esdeveniments històrics, una experiència humana que transcendeix a la mateixa història i emergeix com a referent per la nostra experiència espiritual d’avui: l’exili.
L’exili va ser un camí de purificació al qual va ser sotmès el poble d’Israel, i nosaltres també hi estem sotmesos. Potser m’heu sentit a dir aquets dies: “o ens purifiquem o ens purifiquen però purificats quedarem, això no té aturador”. El que sí depèn de nosaltres és créixer. I això no ho farà ningú per nosaltres.
Estimats, que aquets dies de Quaresma siguin un bon moment per prendre consciència del moment en què ens trobem com a Església, i demanem saber escoltar la crida de Déu que fa al cor de tots.
Aprofitem-ho.
Mn. Simó Gras i Solé
el vostre Plebà.